Portada » Media, Opinión » Dolors de part

Dolors de part

Salvador Cardús

Nació Digital, 18/05/2012

Sembla ser que qui està disposat a passar als annals de la provocació –i, en aquest sentit, a ser un dels principals agents de conscienciació independentista-, és el ministre d’España Cristóbal Ricardo Montoro (Jaén, 1950). Com que amb tothom qui parlo que en té un cert coneixement del personatge, em diu que és un home ben preparat i savi, he de creure que les seves provocacions ni són gratuïtes ni fruit de cap mena de solellada per haver-se deixat el barret a casa. Per tant, les dues altres alternatives poden ser, una, que l’home estigui realment nerviós a la vista de la magnitud del desastre que ha de comandar o, dues, que siguin provocacions pal·liatives molt calculades per mirar de desactivar el desafiament que tard o d’hora, no en tinc cap mena de dubte, el govern de la Generalitat de Catalunya plantejarà a Espanya.

Com que no insulta qui vol sinó qui pot, també he de dir que caldria que no perdéssim la calma. El “que si pitos, que si flautas; que si flautas, que si pitos” del ministre Montoro per referir-se a l’exigència de pacte fiscal, siguin nervis, siguin envits, una vegada fet l’avís de rebut i dir-li que per aquí no hi passem, no ens hauria de fer perdre ni un minut de son, i menys d’energia constructiva. Deixem que responguin els qui en saben i des d’on cal, com ho feia la mateixa Pilar Rahola a La Vanguardia de dimecres. Si algú perd els nervis, o si ens vol desafiar, després de dir-li que una cosa és que ens pispi la cartera i una altra de ben diferent que ens falti al respecte, allò que ha trobar és la màxima indiferència. Per dir-ho així, o no se’l torna a convidar –que en prenguin nota les organitzacions que habitualment perden l’oremus per tenir un ministre al sobretaula-, o si se’l convida, se li fa un boicot d’assistència. O sigui, li fem un #ignoremmontoro.

I és que les energies constructives, des del meu punt de vista, seria convenient que les anéssim acumulant des d’ara per quan, potser abans de final d’any, hàgim de sortir a fer costat al Parlament, amb el Govern davant, en la defensa de l’autogovern i fins que aquest mateix Parlament estigui en condicions de plantar cara definitivament a l’Estat –cada dia més dèbil- i amb probabilitats d’èxit raonables. I dic que cal acumular-les, perquè en faran falta moltes. La manifestació del 10-J hauria de quedar com a una anècdota davant del gest de força que caldrà fer el dia D i l’hora H. Si la independència –ai, perdó, volia dir l’estat propi- és l’objectiu més ambiciós que mai es pugui proposar un poble, el risc, el compromís i l’esforç que caldrà fer en la fase de la ruptura, serà d’unes proporcions titàniques. Pels dolors de part del nou estat no hi haurà epidurals que valguin.

Deja un comentario

VIDEOS DESTACADOS

SECUENCIA DE FOTOS FLICKR