Portada » Media, Opinión » El bilingüisme i la llengua il•lusòria

El bilingüisme i la llengua il•lusòria

El Singular digital, 05/04/2012

“La lluita pel català és la lluita per un somni. Però també per una supervivència com a poble”

Quim Torra. Advocat i editor. Ha treballat durant 20 anys a l’empresa privada, dos dels quals a Winterthur (Suïssa). És autor de: Ganivetades Suïsses (2007) i Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar (2008). I ha editat l´epistolari de Pau Casals i Josep Trueta. Ha guanyat el Premi Carles Rahola d´assaig 2009.

Per crear una obra universal cal arrelar-se a un país i a una història, cal militar per una cultura i per una llengua. No és possible parlar de Catalunya sense referir-se a la històrica lluita pel seu territori i a una personalitat avui sotmesa a una pressió límit. La lluita per la supervivència del català -això és, per la seva hegemonia- no és quelcom gratuït, ni un caprici. Ni una raresa en el món. En absolut, al poble català li va en la seva llengua el manteniment de la seva estructura nacional. Perquè una llengua s’escull i es parla com a instrument per a la construcció d’una identitat. Per saber no només d’on som i d’on venim, sinó per què hi volem ésser. Si l’arrel grega d’idioma ve “d’allò propi” on sinó en aquest país llengua i terra poden anar més lligats? La lluita pel català és la lluita per un somni. Però també per una supervivència com a poble.

Una llengua pot morir, però el procés és lent i la brasa crema durant temps, durant generacions senceres en forma de desestructuració nacional. Privat un país de la seva llengua, què li queda? Doncs bé, avui tenim una llengua al pendent del penya-segat, com les parets dels espadats de Siurana. Enguany que commemorem el seu centenari, m’agrada recordar com en un dels seus primers escrits, Joan Sales, el juliol de 1932, a la revista Front, del Bloc Obrer i Camperol, Sales, a propòsit dels mestres catalans, va escriure: “La llengua és el principi i la base de la civilització humana”. No es mouria ni un mil•límetre d’aquí en tota la seva vida. I en la seva defensa, brandaria la ploma i l’espasa. També Sales va escriure, als Quaderns de l’exili, revista que va fundar amb Raimon Galí i Ferran de Pol, entre d’altres: “Tota llibertat és il•lusòria si no es compta amb els mitjans per defensar-la”. Però no només és la llibertat sinó la llengua, també, la que és il•lusòria, si no compta amb els mitjans per defensar-la.

I així estem encara, avui, al segle XXI, amb un bilingüisme que ens porta fatalment a una llengua il•lusòria, una llengua amenaçada, mutilada i menyspreada. Menys del 50% dels catalans l’usen habitualment; està desapareixent dels patis de les escoles; és residual a les empreses, a les llibreries, restaurants i supermercats; i va camí de l’extinció a l’àmbit judicial, al cinema o als videojocs. L’immens aparell de destrucció massiva que és l’Estat espanyol aprofita qualsevol escletxa per posar-hi la banya: a una bona predisposició del president del Parlament europeu d’usar el català segueixen declaracions dels vicepresidents del PSOE i del PP negant-li cap possibilitat; a un Estatut que estableix el català com a llengua pròpia, segueixen desenes d’amenaces a la immersió lingüística; l’Instituto Cervantes fa anys que s’ha oblidat que també ell hauria de promoure els estudis catalans; etc, etc. Per què seguir? La passió i viacrucis del català té dues cares: bilingüisme i Espanya. I només podem assolir la plenitud si combatem i ens alliberem de les dues.

L’amic Ramon Torrents em recordava l’altre dia una frase de Mañé i Flaquer, citada per Maragall: “No som catalans perquè parlem català, sinó que parlem català perquè som catalans”. Josep Pla, que l’esmenta a Notes del capvesprol, afegeix: “Em sembla que és una veritat provinent de l’observació més real i absoluta”. Llengua i ésser. Com podem parlar una altra cosa si som catalans? Formar part de la nació catalana és formar part d’un imaginari col·lectiu, abraçar una història i unes formes de vida catalanes i, es clar, voler compartir un futur en llibertat. Aquesta és la clau: fracassarà qualsevol procés d’emancipació nacional si no es basa en un projecte profundament arrelat a la cultura i la llengua. L’espoli no ens deixa veure el bosc. Parlem massa del dèficit fiscal i massa poc del dèficit cultural i lingüístic.

Aquestes obvietats cal recordar-les de tant en tant, al país on tot s’hi val, on sembla normal parlar en castellà; on hom sent, tranquil•lament “nosotros, los catalanes”; on es suggereix mantenir el bilingüisme per a una Catalunya independent. Perdonin, però no he entès aquest debat: si el bilingüisme autonòmic ens ha portat a una llengua il•lusòria, per què persistir en l’error?

Si la llengua falla, fallarà tot, va dir Mestre Fabra. Doncs bé, som a punt de què falli tot, si aquest país nostre no s’ho creu que la clau de tot és la llengua. I per passar d’una llengua il•lusòria a una llengua plena només hi ha una solució: l’oficialitat del català en una Catalunya independent.

Bona Pasqua.

PS. Els jubilats de Mallorca porten 36 dies en vaga de fam per la llengua. La llengua catalana, per cert. I tots plegats com si això estigués passant a Burundi.

 

Deja un comentario

VIDEOS DESTACADOS

SECUENCIA DE FOTOS FLICKR