Portada » Media, Opinión » EL PERILLÓS NACIONALISME ESPANYOL

EL PERILLÓS NACIONALISME ESPANYOL

Singular Digital. 09/03/2012.

Agustí Bordas

“No és casualitat que el nacionalisme espanyol tingui una sinistra similitud amb el nacionalisme serbi”

Agustí Bordas i Cuscó és un català amb passaport canadenc; des de fa onze anys viu a Ottawa, Ontario, on és conseller principal de polítiques del Govern Federal Canadenc. José Millán y Terreros, conegut com a Millán Astray, fou un militar mutilat, íntim col·laborador de Francisco Franco i un dels ideòlegs del règim feixista que, amb el suport de les estructures estatals espanyoles, imposà l’integrisme nacionalista espanyol en terres catalanes. Perquè els lectors m’entenguin, avui dia, aquest ultranacionalisme espanyol és anomenat “no-nacionalisme” pels seus partidaris de sempre a Catalunya.

Millán Astray era un home passional i, probablement frustrat per haver-se casat amb una dona casta, es desfogava amb l’ús energètic de les bales, la hipèrbole i les metàfores més àcides. És gràcies a la retòrica incendiària de Millán Astray que, actualment, es recorda aquest personatge de llegat funest. En concret, el xoc dialèctic entre el militar esguerrat i Miguel de Unamuno, esdevingut durant el “Día de la Raza” de 1936 al paranimf de la Universitat de Salamanca, encara ara és present en la memòria col·lectiva.

Mentre Unamuno es guanyà un lloc d’honor en el diccionari universal de cites –“Vencer no es convencer”– l’altra cara de la moneda la posà Millán Astray amb: “¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí!” per acabar-ho d’adobar, uns minuts després, amb el famós “”¡Muera la inteligencia!”. Per descomptat, en ple segle XXI, Madrid encara té un carrer dedicat a aquest sanguinari franquista i destacat nacionalista espanyol.

Malauradament, l’eloqüència primitiva i el verinós substrat ideològic de Millán Astray semblen tenir un vigor irreductible. La versió actualitzada d’aquest corrent d’opinió ens fou proporcionada la setmana passada pel ministre d’Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García Margallo.

Durant la seva compareixença davant la Comissió d’Afers Exteriors, el ministre espanyol adduí que uns suposats “excessos dels nacionalismes” estaven posant en “setge l’estat-nació” i havien esdevingut “un veritable càncer de l’Europa moderna”. D’aquesta manera, el titular d’Afers estrangers intentà justificar l’absurda manca de reconeixement de la independència de Kosovo per part del Govern espanyol i la necessitat de mantenir l’estatus quo dels malnomenats “Estats-nació” europeus.

García Margallo, representant arquetípic de la ideologia espanyolista, sembla incapaç d’identificar i analitzar els excessos perennes del nacionalisme espanyol i, sent traït pel subconscient, emprà el mateix llenguatge de prohoms espanyols com Millán Astray. A més, com a mostra d’incongruència, tot just acabat de ser nomenat ministre, García Margallo –imitant el nacionalisme populista argentí en relació a les Falklands– no tingué cap reticència en exigir l’annexió de Gibraltar, un dels pocs racons d’Ibèria amb democràcia garantida. García Margallo no deu recordar que tant en el referèndum de 1967 com el de 2002, aproximadament el 99% de gibraltarenys rebutjaren aquesta opció.

La gran nosa a l’aprofundiment del procés d’integració europea han estat alguns Estats-nació –reticents a cedir sobirania– no pas les nacionalitats sense estat. Les grans guerres europees del darrer segle les han causades l’imperialisme dels Estats-nació, no pas les nacionalitats amb voluntat d’autodeterminació. No obstant això, en el cas concret de l’antiga Iugoslàvia, fou la visió centralitzadora i uniformadora de l’Estat iugoslau imposada pel militarista nacionalisme serbi la causant del conflicte armat. No és pas casualitat que el nacionalisme espanyol tingui una sinistra similitud amb el nacionalisme serbi i que, actualment, l’Estat espanyol sigui un dels pocs governs europeus que evita reconèixer la independència de Kosovo; Madrid i Belgrad continuen anant de bracet.

Edimburg i Barcelona, capitals de països democràtics, tenen la voluntat i el dret d’establir una relació directa amb Brussel·les, sense la interessada intromissió de Londres i Madrid. L’Europa del futur hauria de ser una federació de nacions, no pas una confederació d’Estats-nació.

El nacionalisme espanyol, d’arrel castellana, no ha canviat de modus operandi d’ençà del genocidi perpetrat a les Amèriques i les Filipines. El nacionalisme espanyol no integra, sinó que assimila. El nacionalisme espanyol no sap atraure, sinó que imposa. No obstant això i per sort nostra, el nacionalisme espanyol ni venç, ni convenç a Catalunya.

Deja un comentario

VIDEOS DESTACADOS

SECUENCIA DE FOTOS FLICKR