Portada » Media, Opinión » Endavant o endarrere

Endavant o endarrere

Avui, 24/05/12 02:00 – AGUSTÍ COLOMINES I COMPANYS

El que no avança s’enfonsa, i som en una cruïlla que ens obliga
a decidir si anar endavant o bé resignar-nos. La resignació és admetre que anirem enrere

 

Arriba un moment a la vida que si no prens una decisió t’enfonses. Si et deixes portar tan sols per la inèrcia i el voluntarisme il·lús, el resultat és que a poc a poc vas perdent energia, la capacitat de reacció decau i, a la fi, la depressió s’apodera de tu sense remei. En definitiva, quedes atrapat en una mena de laberint que no et deixa pensar ni reaccionar davant les molèsties. Quedes paralitzat i prou. Quan et passa una cosa així a nivell personal, l’única solució és abordar la veritat de cara, amb ajuda mèdica o sense. L’autoengany resulta letal, t’aboca a la derrota personal que normalment s’acompanya de falta d’autoestima. Doncs bé, encara que els països no són éssers animats, perquè els països són els seus ciutadans, l’actitud de les persones i dels grups que hi actuen són determinants. En el disseny del futur dels països els actes dels polítics són tan importants com l’actitud de la societat civil i, d’una manera més general, de la gent normal i corrent. Prendre decisions no és una cosa fàcil, evidentment, però no pot delegar-se permanentment. Cal un diàleg permanent entre tots els actors per determinar què ens passa, en quina situació ens trobem i què i qui ens ha portat al límit de les nostres possibilitats.

Catalunya es troba en un moment d’aquests. La crisi econòmica ha mostrat la debilitat política de l’autonomia. N’ha subratllat els límits, fins al punt que, atrapada entre la gasiveria centralista i el comportament irresponsable dels dirigents catalans que van actuar com si aquest país pogués aixecar-se amb els minsos instruments autonòmics, la crisi del model d’autogovern és irreparable. O ens decidim a tirar endavant o bé ens enfonsarem com els deprimits i no ens en sortirem. I és que, creguin-me, per a la independència encara falta molt de camí. Des del meu punt de vista, passem la pitjor crisi política des del restabliment de la democràcia. Pitjor que la del 1982, quan es va haver de fer front als efectes de l’intent del cop d’estat. Aleshores la “traïció” centralista va topar contra una resistència catalana prou sòlida, basada en l’optimisme catalanista, que va unir tota mena de gent per defensar l’autonomia, per limitada que fos. Al capdavall, feia tan sols tres anys que s’havia aprovat l’Estatut i només en feia dos des de la constitució del primer govern Pujol. La fortalesa del projecte autonomista no s’havia esberlat. El debat de l’Estatut del 2006 va empènyer-nos a creure que estàvem en condicions de canviar les coses a Espanya. I no vam saber valorar la força de l’enemic ni la nostra debilitat. Com ja vaig dir aleshores –i que consti que vaig rebre força crítiques per gosar fer-ho–, l’intent de transformar Espanya, concretament la Constitució Espanyola, mitjançant la reforma d’un estatut era un immens error. Vam situar-nos fins al límit del penya-segat i va anar just que no aconseguim suïcidar-nos. Aquella bestial batalla entre catalans, estimulada per les falses promeses de qui era en aquell moment líder del PSOE, no ens va deixar pensar bé. Vam haver de replegar-nos i salvar els mobles amb una mica de dignitat i molta rancúnia entre nosaltres. Des d’aquella estèril campanya que només ens insultem.

El deplorable finançament autonòmic és el queixal corcat que ha infectat l’ideal d’autogovern. El pitjor és que tothom que n’ha pactat una millora –real o imaginària– l’ha venut com el millor acord de la història, corrompent el sentit del terme. Per desgràcia. És l’autoengany del malalt que s’acontenta perquè la cura pal·liativa té un efecte inicial beneficiós. Cap dels líders polítics que han arrencat de Madrid unes quantes partides per tapar forats es pot haver cregut de veritat que estava fent història. En tot cas, han fet de la necessitat virtut, perquè la missió dels governants no és, certament, deprimir encara més els administrats. Hem anat fent durant anys, sense gaires tensions, però sense atrevir-nos a propiciar un sisme. El terratrèmol ha estat la crisi econòmica mundial, però específicament l’espanyola, que ha creat una tensió que no havíem conegut mai. Quan el president Mas va anunciar que calia ajustar el dèficit de la Generalitat perquè d’una altra manera ens estimbaríem, els retrets van ser interns, especialment dels partits i dels sindicats que havien celebrat la constitució dels dos tripartits, malgastadors de mena. La realitat és que l’avanç de la crisi, els incompliments en les transferències financeres i el dèficit estructural han obert les portes de l’infern. No es tracta de ser apocalíptics, però almenys siguem realistes en aquest sentit. Estem ofegats econòmicament, no tenim crèdit internacional i, a sobre, les famoses agències de ràting ens qualifiquen d’economia escombraria. Quin panorama, oi?

L’estratègia del PP d’imputar a les autonomies la pèssima situació de l’economia espanyola és, no cal dir-ho, una gran trampa. I tothom pot veure que els conservadors aprofiten l’ocasió per recuperar competències, interferir en l’autogovern i, el que és pitjor, per imposar un model social intolerable. I els dos dels casos més emblemàtics són les mesures aplicades a l’ensenyament i el foment de la recerca i la dràstica reducció de les ajudes per a la inserció laboral de les persones discapacitades. El que no avança s’enfonsa. I som aquí, en una cruïlla que ens obliga a decidir si anar endavant o bé resignar-nos. La resignació és admetre que anirem enrere. Ara: val més no tornar a cometre l’error del 2006.

Deja un comentario

VIDEOS DESTACADOS

SECUENCIA DE FOTOS FLICKR