Portada » Media, Opinión » La invasió de l’Iraq es va fer per evitar la bancarrota dels EEUU

La invasió de l’Iraq es va fer per evitar la bancarrota dels EEUU

Mentre la invasió de l’Iraq de fa prop d’una dècada estava basada en mentides públiques sobre arsenals d’armes inexistents, les raons sujacents per a la invasió eren molt més greus. Iraq havia trobat el tendó d’Aquiles dels EEUU, i causaria la bancarrota dels EEUU si no se l’aturava.

Quan el president dels EEUU “No-sóc-un-lladre” Nixon va declarar unilateralment que els EEUU no retornarien l’import dels seus préstecs el 15 d’agost de 1971, va enviar ones de xoc per tot el món financer. Normalment, això hauria estat una declaració de bancarrota. Per contra, el tothom va semblar acceptar la declaració de Nixon que la resta del món podia comerciar amb el deute d’EEUU com ells volguessin, i esperar, potser, que recuperarien alguns dels préstecs.

Això va donar lloc al més gran experiment d’economia global mai dut a terme. L’afirmació de que la nostra economia està basada en principis de fa segles, datats cap al segle XVII, és objectivament incorrecta. Els principis sota els quals l’economia global opera tenen amb prou feines 40 anys -la meitat d’una via humana- i s’incrementen els indicis d’una ponzificació que, si esclatés, implicaria l’explosió d’una bombolla mai abans vista.

Abans de l’anomenat Nixon Shock, el dòlar d’EEUU (USD) estava basat en l’or. Cada USD era un pagaré expedit pels EEUU, intercanviable sempre que es volgués per una trentacinquena part d’una onça d’or.

Malauradament, la guerra va devastar l’economia dels EEUU. La guerra de Vietnam, en aquest cas. Com a resultat, els EEUU van fer la previsiblement estúpida acció de simplement imprimir més diners per finançar la guerra. Abans de la guerra, la cobertura d’aquest deute havia estat raonable, però alguns països -França, en particular- van veure el que s’apropava. Charles de Gaulle va insistir en tenir les reserves de dòlars franceses intercanviades a or, tal com havia promès. Aquest intercanvi va tenir lloc, provocant que la cobertura en or dels dòlars caigués d’un 50% cap a un 20%, més enllà del punt de ruptura econòmica.

Veient que EEUU possiblement no podrien pagar els seus pagarés com havien promès, Nixon decidí… no fer-ho, i símplement en va cancelar la validesa unilateralment, tal com s’ha dit abas. Això va tenir força conseqüències: primer, va causar que les divises comencessin a fluctuar les unes contra les altres, en comptes de estat totes lligades al dòlar, que al seu torn estava lligat a l’or. Segon, això va permetre als EEUU començar a imprimir dòlars com si el món s’acabés l’endemà, i animava els altres països a comprar-ne tant com poguessin, simplement per acumular dòlars.

Això segon va passar, i es coneix com a reserves de divises. El dòlar, sent la divisa dominant al món, té dos immensos privilegis en ser mantingut com a reserva de divisa: primer, cada dòlar comprat i acumulat en un país que no sigui EEUU és un dòlar que dóna als ciutadans dels EEUU (o al seu govern) aquest poder adquisitiu, gratis (si jo imprimeixo diner perquè sí, i tu me’l compres amb el teu diner, jo puc emprar el teu diner per comprar els teus béns). Segon, és la divisa de comerç internacional a tot el món, és a dir que si vull comprar alguna cosa a la Xina, primer he de comprar dòlars amb el meu diner, i després intercanviar aquests dòlars pels béns que vull.

Aquests dos mecanismes creen una demanda externa de dòlars que apuntala el grotesc sobreconsum dels EEUU i alimenta el seu absurdament sobredimensionat exèrcit. (Com de grotesc és el sobre consum, preguntes? El dèficit federal dels EEUU és del 50%: per cada dos dòlars que el govern dels EEUU gasta, n’ha de demanar prestat un a algun lloc) Aquest dèficit és absorbit pels països que acumulen un nombre creixent de dòlars en les seves reserves de divisa, predominantment a l’est asiàtic. Aquest grup de països ha estat anomenat pejorativament OPID, Organització de Països Importadors de Dòlars.

Veiem doncs, que si una altra divisa comencés a amenaçar el domini dels EEUU en el comerç internacional, les reserves de divises es reequilibrarien. No només faria que menys sobreconsum dels EEUU fos absorbit – reequilibrar les reserves de divises significaria que els països començarien a vendre dòlars amés de deixar de comprarne, substituïnt així part dels seus dipòsits en dòlars per alguna cosa diferent. Veient com n’és de precària la situació financera dels EEUU, això desencadenaria una allau de vendes que reajustaria el dòlar fins a una fracció del que val avui dia. En termes econòmics, això es coneix com a “correcció” (he escrit un article anteriorment sobre el tema que és fàcil de llegir: http://falkvinge.net/2011/06/17/the-imminent-dollar-collaps-explained-to-an-8-year-old). Una allau així representaria la fi dels EEUU com a superpotència, i s’assemblaria força a la fi de la Unió Soviètica, que estava sobreextesa d’una manera semblant. També portaria molt de sofriment a les ja sobreexplotades classes baixa i mitjana dels EEUU.

Així doncs, tornem a l’Iraq i la invasió dels EEUU. Què podria haver fet l’Iraq des de l’altra punta del planeta que va desencadenar una campanya global de mentides per construir el suport polític per una invasió militar que encara mata persones, una dècada després? Per què va ser racional per l’administració dels EEUU gastar prop d’un bilió de dòlars -més apropiadament descrit com “una carretada de calers”- per anar a la guerra amb un petit país a l’altra punta del planeta, un país que no havia tingut res a veure amb els atacs de l’11 de setembre? Observant els fets sobre la taula, va ser perfectament racional fer-ho, malgrat totes les morts i el sofriment. Era ben bé una qüestió de vida o mort per als EEUU com a país:

L’Iraq havia començat de cop i volta a vendre petroli en euros en comptes de dòlars.
http://archives.cnn.com/2000/WORLD/meast/10/30/iraq.un.euro.reut

Els EEUU van dur a terme la invasió tres anys després, que va ser més o menys el temps necessari per tal de construir una opinó pública global (basada en falsos pretextos, també coneguts tècnicament com a “mentides” sobre arsenals d’armes) per una invasió a gran escala. També va ser una ajuda considerable la falta de matís sobre l’11 de setembre de 2001, que va fer que s’impulsés l’agressió contra un país que no estava relacionat amb aquells atacs.

Previsiblement, quan la invasió va ser completada, una de les primeres accions dutes a terme per l’administració interina liderada pels EEUU fou la de tornar a la venda de petroli en dòlars, així tancant el cercle i acabant amb la inminent amenaça als EEUU com a superpotència.

Òbviament, se’m podria preguntar perquè trec aquest tema ara. Seguiré amb articles sobre aquest tema -però té a veure amb el bitcoin, el yuan, l’Iran i la seva situació semblant, i la crisi bombolla en general. Pista:

Iran ja està venent petroli en yuans, i està avançant cap a una borsa basada en euros a Teheran
http://www.bbc.co.uk/news/business-17988142
http://www.telegraph.co.uk/finance/commodities/9077600/Iran-presses-ahead-with-dollar-attack.html
http://www.prudentinvestor.com/2005/08/iranian-oil-bourse-could-kill-us.html

Deja un comentario

VIDEOS DESTACADOS

SECUENCIA DE FOTOS FLICKR