Portada » Media, Opinión » Rèplica a (l’admirat) Toni Soler

Rèplica a (l’admirat) Toni Soler

Tribuna.cat

23/02/2012

Jaume López Expresident de l’ACP i soci fundador de la PDD

Aquest diumenge Toni Soler escrivia a l’Ara un article titulat “La cartera i prou?” on critica el que anomena “independentisme econòmic”. “Si les aspiracions catalanes es poden quantificar en euros, poden esdevenir un afer conjuntural i -per tant- reversible”, subratllava.Tot i que no és, ni molt menys una crítica frontal, m’agradaria justament, i en sentit contrari, fer una lloança aferrissada d’aquest independentisme “de cartera”. Ha costat anys, i els esforços de molta gent, aconseguir que l’independentisme no sigui només una aspiració dels defensors de les llibertats i la identitat tradicional, en bona part perduda, dels catalans. Ha calgut insistir en les balances fiscals, ha calgut insistir en la crisi de les infraestructures, ha calgut insistir, sobretot, en el dret de decidir. Moltes organitzacions, de signe divers (professionals, culturals, d’oci), porten dècades treballant per a que l’independentisme també sigui “de cartera”. De fet, seria més exacte dir “de butxaca”, no per les seves dimensions, que no paren de créixer, com totes les anàlisis demoscòpiques objectives mostren, sinó perquè parlar de la cartera ha estat, i és, una manera de fer referència a allò que ens uneix, que és nostre, de tots: la butxaca. És parlar d’un nosaltres que, dia a dia, s’ha de construir perquè tot l’aparell cultural dominant tendeix a invisibilitzar-lo. Un nosaltres que, col·lectivament, és víctima de discriminacions injustificades i intolerables i que, col·lectivament, té dret a decidir. Volta el món i torna el Born que diria aquell. Cap eslògan ha fet més per la independència que: “Som una nació (sí, tots compartim una mateixa butxaca per fer front a riscos i reptes comuns) i tenim el dret a decidir”. No crec que ens passem de frenada insistint en els interessos comuns vinculats al benestar material. No veig els arguments en favor de la independència com un pèndol, que va passant d’un extrem a un altre (identitari-material), sinó més aviat com una xarxa que cada dia que passa captura més idees i més defensors.La nostra senya d’identitat bàsica -la dels independentistes, vull dir- és l’amor pels nostres conciutadans, la preocupació per les injustícies que patim junts, la corresponsabilització per aconseguir una via per sortir-nos i l’esperança que lluitant colze a colze, sabent que anem tots en el mateix vaixell, aconseguirem deixar enrere una insuportable i indigne situació de maltracte. I amb l’horitzó d’aquesta esperança, podem fer lloc per a que remin als que pensen que la nostra nació és Catalunya, o els Països Catalans, o qui en tenen vàries, o cap; als que pensen en català, en castellà o en qualsevol altre llengua; somiant un estat independent sota una monarquia hispànica o una república, presidencialista o parlamentària; preocupats per la pèrdua de poder adquisitiu i el dèficit d’inversió en infraestructures o amoïnats per què TV3 no es vegi al País Valencià o, fins i tot, als defensors de que a TV3 es digui Comunitat Valenciana si això millora la situació dels parlants de valencià/català. Remant ens sentim orgullosos de ser hereus d’un trosset de terra on hem decidit viure i que generacions passades van contribuir a millorar, a qui els hi hem de donar les gràcies perquè en som deutors de tot el que encara avui, i malgrat tot, la fa rica i plena. I remant, remant, molts hem deixat enrere el catalanisme, el nacionalisme i ens hem plantat en l’independentisme. La cartera i prou? La butxaca! Ens fa mal la butxaca, la NOSTRA butxaca COMUNA. I fer-nos-la sentir NOSTRA i COMUNA és el gran èxit de l’independentisme (i no del nacionalisme, malauradament) dels darrers vint anys!

Deja un comentario

VIDEOS DESTACADOS

SECUENCIA DE FOTOS FLICKR