Portada » Media, Opinión » Som febles, perquè no sabem que som forts

Som febles, perquè no sabem que som forts

 El poble que lluita pot perdre, però el que no lluita està perdut !!!

Victor Alexandre

“Els catalans som febles, perquè no sabem que som forts”. Aquesta frase la vaig escriure en un dels meus llibres i no he deixat mai de repetir-la en bona part dels actes públics que he fet al llarg dels anys. Ho he fet i ho continuaré fent no sols perquè sintetitza el que penso del meu país, sinó perquè m’agradaria que prenguéssim consciència que la sensació de vulnerabilitat, d’impotència i d’indefensió que sentim és induïda, no pas real. I la moral de derrota que ens caracteritza és conseqüència d’aquesta inducció. Vull dir amb això que el nostre comportament, lluny de reflectir allò que som, reflecteix allò que creiem ser. I com que ens han dit que no som ningú i ens ho hem cregut, tot el que fem o diem està mancat de força i de convicció i ens sentim menyspreats, la qual cosa, com un peix que es mossega la cua, ens genera més frustració. Ningú no respecta qui no es respecta a si mateix. Ningú no tem que es pugui escapar l’au que desconeix el poder de les seves ales. Hem de tenir present que les queixes d’algú que se sent feble sempre són rebudes com a simples espeternecs per part de qui l’agredeix. Fixem-nos que fins i tot som incapaços d’actuar davant els atacs més insignificants, tant en el pla individual com en el col·lectiu. Carod-Rovira va córrer a demanar perdó per haver suggerit el boicot a la candidatura olímpica de Madrid, Cesc Fàbregas va córrer a demanar perdó per haver dut una estelada a l’esquena en guanyar la Supercopa d’Europa i Raül Romeva va córrer a demanar perdó per haver portat a la Comissió Europea la impunitat amb què el Comitè de Competició espanyol protegeix la violència. I per acabar-ho d’adobar, Tarragona, sense la més mínima autoestima, acaba d’anunciar que dóna suport a Madrid 2020 (!).
Som febles, perquè no sabem que som forts. Estem tan habituats a la resignació que gairebé es diria que ens hi hem acomodat. Ens espanta la bilis espanyola. En el fons som com infants que tremolen quan un adult els retreu alguna cosa: “No ho faré més”, diuen, “prometo que no ho faré més”. L’última mostra d’aquest comportament l’hem tinguda en el cas de la bandera catalana retirada de la pàgina web en espanyol dels Minnesota Timberwolves, l’equip de Ricky Rubio. Hi apareixien Rubio i el porto-riqueny Barea i, a cada costat, la bandera del seu país d’origen. Ara, arran de les pressions espanyoles, la bandera catalana ha estat substituïda per l’espanyola. Rubio, tanmateix, podia haver dit: “La bandera catalana no es toca, perquè, de la mateixa manera que Barea és porto-riqueny amb passaport nord-americà, jo sóc català amb passaport espanyol”. Però no ho ha fet, ha ajupit el cap i ha fet el mateix que Joan Puigcercós quan José Montilla li va dir que pengés la bandera espanyola a Governació. Per tant, una nova claudicació. Fins i tot en un altre continent i en l’àmbit personal.
És una llàstima que tants anys de sotmetiment hagin esborrat les paraules fermesa i dignitat del nostre vocabulari. Si no fos així, ens adonaríem de la immensa feblesa que demostra algú que no suporta la més mínima expressió de la nostra identitat. Algú que viu pendent de nosaltres i que no descansa ensumant com un gos tot allò que fem o deixem de fer. Hi ha home més feble en aquest món que aquell que necessita tancar la dona a casa perquè no deixi de ser seva? Hi ha poble més feble en aquest món que aquell que necessita amagar la identitat d’un altre per reafirmar la seva? Espanya és un poble extremament feble que té pànic a la llibertat de Catalunya. Per això li tanca totes les portes i finestres, perquè sense ella està convençut que no és ningú. Absolutament ningú. Mentre no ens adonem d’això, mentre no ens fixem aquesta idea al cap, els febles serem nosaltres i ells seran els forts. Som febles, perquè no sabem que som forts.

Deja un comentario

VIDEOS DESTACADOS

SECUENCIA DE FOTOS FLICKR