Portada » Media, Opinión » Una publicitat gens subliminar

Una publicitat gens subliminar

ERNEST FOLCH

ARA el 14/02/2012

Les petites notícies són sovint les més perilloses. Amagades sota el
paraigua dels grans titulars, s’escriuen molt sovint les perles que
ens expliquen més coses de l’actualitat que molts desplegables
pomposos. Fa pocs dies, sepultada sota la gran negociació dels
pressupostos entre CiU i el PP, treia el caparró una mesura
aparentment insignificant: els dos grans partits de govern, malgrat
tots els desmentiments previs, havien aprovat una esmena per iniciar
la “reducció progressiva” de la publicitat a Catalunya Ràdio. Tot
estava expressat en termes vagues, en el marc d’una reforma unilateral
de la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i sempre
d’aquella manera ambigua que un dia, si van mal dades, li permetrà a
algú dir que en realitat no deia el que volia dir. Però la porta
prohibida s’ha obert, i és l’entrada a la gran sala del
desmantellament complet dels mitjans públics. Perquè no cal tenir cap
màster per entendre que sense finançament i en època de crisi, a un
mitjà de comunicació tan sols li queda tendir a la insignificància.
També en aquesta delicadíssima qüestió s’està seguint
mil·limètricament l’agenda del Partit Popular de Catalunya, convertit
en el nou i implacable censor del govern català. Les velles
frustracions freudianes dels populars afloren a poc a poc, i han de
ser totes venjades: les ambaixades, les subvencions, els consells
comarcals i, ara, la Corporació. El que és sorprenent és
l’argumentació que s’usa per justificar la mesura. Els mateixos que
durant anys interminables ens van martellejar amb la idea que “els
mitjans públics s’han de gestionar amb criteris d’empresa privada”,
ara fan curiosament al revés, és a dir, posen les bases per impedir
que la ràdio pública catalana es pugui alimentar de recursos privats.
En lloc d’exigir-li una política comercial més ambiciosa, se li diu
ara que ha de renunciar a buscar més i millors anunciants. Com
s’entén, aquesta contradicció flagrant? I com es pagaran els milions
d’euros que es deixaran de recaptar per la via publicitària? La
pregunta no se’ns respondrà mai, però la resposta és fàcil: si
disminueixen els ingressos l’única manera de compensar-ho serà fent
programes més barats amb sous més barats i continguts més barats, i
així es tendirà cap a uns mitjans anèmics i per tant irrellevants. Ja
és curiós que quan més urgent és trobar noves vies d’ingressos, quan
més s’insisteix en el dèficit de la Generalitat en general i dels
mitjans públics en particular, s’aprovi una moció per a una reducció
progressiva dels ingressos a la ràdio nacional del país.
Que el PP aconsegueixi que es forci una moció com aquesta en un moment
com l’actual parla de la debilitat creixent de CiU, cada vegada més
acorralada. Alícia Sánchez-Camacho, sabent que té la paella pel mànec,
empeny cada vegada amb més força i està portant la federació
nacionalista a desfer els mitjans que ella mateixa es va inventar. La
maniobra és clara i gens subliminar, però planteja un dubte colossal:
qui mana, en realitat, a Catalunya?

Deja un comentario

VIDEOS DESTACADOS

SECUENCIA DE FOTOS FLICKR